Pàgines

"Sempre és millor escriure per a un mateix i no trobar públic que escriure pel públic i no trobar-se a un mateix..." (Cyril Connolly)

dimecres, 10 d’abril del 2013

Planeta Impro a #Etiquetats


Els de comunicació Cultural de la Universitat de Girona aconseguim que Planeta Impro ens dediqui una improvisació al primer programa online de Tv3 #Etiquetats

dimecres, 3 d’abril del 2013

Descripció d'un personatge


Home de front rugós, nas estarrufat, ulls petits i tancats, boca torta, orelles d’aquelles que queden ben enganxades al cap, que no floten per enlloc, pòmuls  sortits cap a enfora, celles esponjoses, cabells cargolats com la lletra lligada, cos rodó i voluminós com les seves obres.

O bé tot el contrari, també podria tenir el front llis, el nas estirat, els ulls grans i oberts, i aprofitant que són oberts, direm que són clars, com el vocabulari i l’estil que el caracteritzen; la boca recta, les orelles desenganxades del cap, i els pòmuls tancats cap a endins. Tot depèn de la petita mil·lèsima de segon en què decidim capturar la seva imatge, una imatge flexible, incapaç per naturalesa de quedar immòbil. Imagino per tant, que deu ser difícil fotografiar-lo i no pas menys difícil ha de ser demanar-li que et miri a la cara, fet que podria prendre’s com una ofensa personal i no ens interessa fer-lo enfadar, tots sabem el geni que gasta.




És un home mogut, hiperactiu, i gros, quan dic gros vull dir gran, és a dir important, que et crida l’atenció, que no et deixa indiferent encara que no ho vulgui.  

La única cosa que no pot variar d’aquesta persona són els seus cabells grisosos i recargolats, que no fan més que inspirar experiència, que no vol dir edat.

M’hagués agradat haver fet aquesta descripció en clau de conte, per poder explicar-la enlloc de llegir-la, però en Quim Monzó ja va dir allò de “Els explicaré un conte” a Frankfurt i no he gosat posar aquestes ratlles al nivell que exigeix Europa en tots els sentits, no fos cas que la senyora Merkel ens obligués a retallar-les.



dissabte, 5 de gener del 2013

De detectius a malefactors en una nit plena de màgia


S’acosta la nit més màgica de l’any, per molts, la segona més màgica, perquè la nit de cap d’any, per alguns, també ho és d’alguna manera, si més no, la nit de cap d’any és capaç de fer pensar que s’havien fet o dit la meitat de les coses que realment s’havien dit o fet, em direu que això no és màgia?

Però arriba la de veritat, aquella nit carregada de llums, d’alegria, d’il·lusió, de regals.
“Gerard, ves a dormir i sobretot, sobretot, no obris la porta de l’habitació per fer el tafaner, pensa que si veus als reis, marxaran enfadats i no et deixaran cap regal al menjador” Què curiós oi? Aquella nit ni se’m passava pel cap la possibilitat de desobeir les ordres de la meva mare. Em deia que tant ella com el meu pare i germans, també marxaven a dormir i jo m’ho creia, em deia que ells tampoc obririen les seves respectives portes perquè correrien la mateixa sort que jo i per tant, també es quedarien sense regals, i jo m’ho creia, i tots ens ho crèiem.  És sorprenent que la il·lusió de llevar-me i obrir regals al menjador fos superior a la curiositat de veure els reis passar pel passadís de casa. Si, d’acord, no m’haguessin deixat cap regal però ostres, els hauria vist! Els hauria vist a casa! Res de cavalcades! Els hauria vist passar pel passadís, els hauria vist bevent-se la copa de cava que cada any els hi deixava damunt la tauleta del menjador, hauria vist els camells a la terrassa bevent aigua amb pa mullat, els hauria vist descarregant òbviament carbó però també algun regal! L’endemà ho hagués pogut explicar als meus companys de classe! Però el cert és que la batalla que aquella nit lliuraven dins meu la il·lusió i la curiositat sempre es decantava a favor de la il·lusió.


Em costava dormir, no podia tancar els ulls, aguditzava al màxim el sentit de l’oïda, començava a fer de detectiu volia saber quina veu tenien, si es queixaven d’algun paquet pel seu pes, provava totes les postures del món per agafar son, sabia que quan abans m’adormís, abans em llevaria. Sempre em llevava quan encara era fosc, cap a les set del matí, recordo que em feia por obrir la porta de l’habitació, pensava que potser encara no havien passat o encara pitjor, que estaven passant en aquell mateix moment. Així que tornava a fer de detectiu, a parar l’orella, m’assegurava que no s’escoltés res de res i llavors, només llavors, obria poc a poc la porta i mirava cap al menjador. El passadís era molt llarg i al final hi havia la porta que donava accés al menjador, sempre la teníem oberta però aquella nit no.
Aquella nit la deixàvem tancada i veiem a través dels vidres glaçats com brillaven les llums de l’arbre de Nadal, recordo que era una llum preciosa, que dibuixava les parets i mobles del passadís amb els mateixos colors de l’arbre, m’acostava a la porta sense fer soroll, igual que un detectiu i provava de mirar a través dels seus vidres, no es veia res, així que acabava obrint-la poc a poc. El primer que escoltava era el soroll del motoret de les llums de l’arbre, era un brunzit molt peculiar que només escoltava per aquestes dates. El cor m’anava a cent, i aleshores ja podia saber que no hi havia ningú al menjador, que no hi havia cap malefactor, que aquell era el meu moment, el moment d’estar sol amb tots aquells paquets, començava a llegir els noms que portaven, apilava els que eren per mi i deixava els altres com els havia trobat. Un cop apilats, els palpava, els agafava, els sacsejava i finalment els obria. Gairebé mai ho feia davant dels meus pares perquè com és lògic, a les set del matí encara dormien, i com és encara més lògic, la meva paciència tenia un límit i ja s’havia esgotat, no podia esperar més així que gaudia amb mi mateix d’aquell moment del que fins a les deu aproximadament no gaudiria juntament amb els meus pares i germans.


Amb el pas dels anys aquella nit es va anar fent cada vegada més estranya, que no vol dir menys màgica, però si diferent, els dubtes començaven a aflorar, l’esperit de detectiu es feia més fort, els malefactors cada vegada deixaven més pistes. Era com si volguessin ser enxampats, com si s’entreguessin poc a poc al detectiu que portava dins per aquetes dates. Seran de veritat? Seran els pares? Ho saben els meus germans i no m’ho volen dir? M’ho dirien si els hi pregunto? Però la pregunta més important me la feia a mi mateix: “Vull saber la veritat?” Personalment, mai la vaig voler saber, trobo que no hi ha cosa menys màgica que demanar amb una pregunta que t’extirpin de cop aquell sentiment. Ja m’estava bé fer de detectiu però és evident que un dia ens hem de fer grans i s’ha d’acabar el joc. No recordo com va ser el moment en què vaig descobrir la veritat, la meva mare tampoc, no hi ha manera de recordar-ho suposo que la memòria és selectiva i no vol recordar aquell primer desengany. Però tant se val, la qüestió és que vaig acabar sabent la veritat i paral·lelament a la meva frustració i negació de la realitat, els meus pares agafaven aire. S’havia acabat l’esforç d’amagar el secret més preuat de tota infància, els reis mags s’havien entregat al detectiu. Els meus malefactors mags es diuen Francesc i Rosa i els meus germans i jo en som els seus patges i des de fa anys, també som còmplices de l’engany més bonic del món.

Tinc dos nebots, la Júlia i l’Eloi i el meu germà gran, que és patge dels meus pares, ha esdevingut a la vegada el rei mag dels dos menuts de la família. Quan un germà té un fill i passa a ser pare, es fa molt estrany, com també es fa estrany que sigui rei mag, que sigui malefactor en potència i l’encarregat, per tant, de fer feliç i d’il·lusionar com ho van fer amb ell, als seus fills, un fills que com tothom, algun dia esdevindran patges i més endavant reis mags. Deixaran de rebre regals per regalar-ne, canviaran els nervis d’aquestes setmanes per l’estrès, deixaran de fer cartes per llegir-les, descobriran que Orient és dins del Decathlon o el MediaMarkt, deixaran de fer de detectius per passar a ser malefactors. Però el que mai deixaran de banda és la màgia i la il·lusió que acompanya aquestes dates. Passaran a ser còmplices de la mentida més gran i piadosa de la humanitat però fins aleshores, jo només tinc una manera de reviure aquella sensació d’infància i és veient la seva cara d’il·lusió, d’alegria, de felicitat, de sorpresa, d’emoció que se’ls dibuixa d’una manera tant especial el dia sis de gener, però per aconseguir-ho tots plegats ens tornem durant un dies, els pitjors malefactors del món. 

dimarts, 4 de desembre del 2012

La màquina del WerTemps


Wert, quin cognom no? És fàcil i divertit d’escriure... proveu-ho! Les lletres que conformen el mot són una al costat de l’altra en un teclat d’ordinador. S’escriu de pressa, gairebé sense que te n’adonis. Sembla una paraula pensada per tal que la gent pugui escriure-la sense complicacions, per tal que la gent pugui utilitzar-la sovint.

El Govern espanyol ho sap i ho va tenir en compte a l’hora de nomenar el ministre polifacètic d’educació, esports i cultura. Aquest ministre s'ha convertit en la figura que ha verbalitzat amb més contundència l'ofensiva recentralitzadora del govern espanyol.  La nova llei d'educació n'és un exemple, i les manifestacions del ministre han contribuït a alimentar aquesta voluntat. Són diverses les perles que deixarà aquest senyor pels llibres d’història del futur, són diverses les manifestacions absolutament fora de lloc que ha deixat anar al congrés dels diputats, com ara:

"Hi ha algunes evidències que l'auge independentista té a veure amb el model educatiu català". "Nosaltres volem espanyolitzar els alumnes catalans". "La llei d'educació tirarà endavant amb consens o sense consens". "El meu objectiu és garantir que qualsevol nen català pugui estudiar en espanyol".

De les dues primeres ofensives cavernícoles ja n’he parlat alguna vegada, per tant, avui em centraré a parlar de les dues últimes... La llei d’educació ja ha arribat, ha tirat endavant sense cap mena de consens però ha tirat endavant, en això s’ha de reconèixer que el ministre ha complert la seva paraula. Ara bé, espero i desitjo que li surti car, molt car. Pel que fa a la segona, jo sóc català, la infinitat de companys amb els que he compartit classe alguna vegada també ho són. Tots, del primer a l’últim, hem tingut la sort d’aprendre a parlar i escriure tant en català com en castellà. Les notes que surten de la selectivitat a Catalunya referents als exàmens de castellà de la resta de l’estat, sovint són superiors aquí, que no pas allà. Sempre he dit i defensat que sóc molt afortunat d’haver nascut a Catalunya i poder dir, per tant, que sóc bilingüe de naixement! Que puc parlar i escriure amb ambdues llengües, que sóc un privilegiat, que sóc l’enveja dels meus pares però sobretot dels meus avis a qui se’ls va prohibir tota mena de manifestació en la seva llengua. Alguna vegada he sentit nostàlgia d’aquella època, he sentit nostàlgia d’una època que mai vaig viure... m’hagués agradat veure com era allò, com era la dictadura, com eren les prohibicions, com era aquella societat. Avui, m’he adonat que poc a poc m’hi estan traslladant.




Volen que el català sigui una llengua específica, no s’haurà d’impartir ni tant sols un mínim d’hores, qualsevol nen obtindrà el títol d’ESO sense necessitat de saber escriure i parlar en català. Si algú decideix que el seu fill no pugui rebre educació en català l’estat li proporcionarà una escola privada on això sigui possible.
No deixem de fer passos enrere, l’any 1978 vam sortir d’una perillosa transició que ens va conduir a l’actual teatre democràtic que ara més que mai està deixant els decorats al descobert, ha llençat el guió i es dedica a improvisar. Ahir van detenir l’expresident de la confederació espanyola d’organitzacions empresarials i avui la notícia ha estat la nova llei d’educació, i no podem oblidar que l’altre dia la noticia era que La Caixa havia recaptat un gran nombre d’aliments per a tota aquella gent a qui prèviament havia fet fora de casa seva.

El dia 25 de novembre aquest avantprojecte de llei d’educació ja estava redactat, però no s’ha fet públic fins després de les eleccions. El Govern està obligat a improvisar sobre la marxa, una marxa que va molt més de pressa que les seves accions. Hem de ser capaços de tornar quan ells arribin... només així hauríem evitat el dinovè diputat del PP a Catalunya i haver de llegir i escoltar noticies tant Wertgonyoses com aquestes.

dilluns, 26 de novembre del 2012

87 - 2016


Avui, ens hem llevat en un país que l’11 de Setembre del 2012, va sortir al carrer per enfrontar-se a la realitat d’uns homes que des de lluny ens han ofegat maltractat i menyspreat durant molt de temps. El poble va iniciar aquell dia un llarg camí cap a l’execució de la voluntat d’aquest país. 

Ahir, aquest camí va començar a prendre forma, es va materialitzar si més no, en forma de representants al parlament.
Aquests diputats tenen un repte per davant, un repte que va molt més enllà de quatre miserables anys... tenen un repte de país, tenen una responsabilitat immensa, cal que se sentin pressionats i amenaçats per tots nosaltres. No ens poden decebre, ho tenen prohibit.

En molt poc temps, ens han pres 100.000 milions d'euros en educació, s’ha rescatat a Bancs amb 100.000 milions d'euros de fons públics, la llum ha pujat un 4%, l'aigua un 20% el preu de les matrícules se n’ha anat pels núvols, les universitats públiques han quedat en perill d’extinció, els medicaments a Catalunya ara valen un euro de més per sistema, ens han retallat en sanitat, ens han imposat la llengua castellana com a llengua vehicular de casa nostra, ens han fat pagar autopistes que fa anys que estan pagades, hem seguit mantenint una família reial que caça elefants i es fa forats al peu, hem arribat a una de les taxes d'atur més altes del continent i els joves i els emprenedors del país han hagut de marxar lluny de casa per poder treballar.

A mi, m’és absolutament igual a qui hagi votat cadascú de nosaltres. Jo, de fet, mai he dit ni diré a qui regalo el meu vot. Tot i així, no podem deixar que ens enganyin... no només convergència ha advocat aquesta vegada pel sobiranisme, la seva, és una derrota de partit, no de país!
Altres grups com ERC, ICV i enguany la CUP també han defensat el sobiranisme de Catalunya i han obtingut milers de vots.

Sumant els escons de tots quatre, obtenim un total de 87 escons a favor del dret a l’autodeterminació del nostre poble. Rècord absolut... tant absolut com el 69.56% de catalans que ahir va entendre que tenia a les seves a mans el futur d’aquesta nació.

Ara només falta que els nostres representants també ho entenguin.

divendres, 14 de setembre del 2012

La nostra caverna!


El poble català ha estat durant molts anys un poble presoner de naixement, encadenat de tal manera que només podia veure figures, persones i accions manipulades per altres homes des d’altres indrets. Fins fa ben poc aquestes figures, persones i accions eren la única referència del poble català vers la realitat, eren el seu món, la seva veritat. Érem els protagonistes d’un mite platònic. Fins que l’11 de Setembre del 2012 aquest poble es va alliberar, va sortir al carrer, es va enfrontar a la realitat d’uns homes que des de lluny ens ofeguen maltracten i menyspreen, el poble va iniciar aquell dia un llarg camí cap a la realitat i la voluntat d’aquest país i tot i que possiblement estiguem dins d'una gran caverna que al seu torn està dins d'una altra no hi ha dubte de la necessitat d'aquest poble lliure d’idear i construir la seva pròpia caverna.




dijous, 28 de juny del 2012

Opto per la indiferència



Ens prenen 100.000 milions d'euros en educació, es rescata a Bankia amb 100.000 milions d'euros de fons públics, la llum pujarà un 4%, l'aigua un 20% el preu de les matrícules se'n va pels núvols, les universitats públiques estan en perill d’extinció, els medicaments a Catalunya ja valen un euro de més per sistema, ens retallen en sanitat, ens imposen la llengua castellana com a llengua vehicular de casa nostra, ens fan pagar autopistes que fa anys que estan pagades, mantenim una família reial que caça elefants i es fa forats al peu, tenim una de les taxes d'atur més altes del continent, els joves i els emprenedors del país marxen lluny de casa per poder treballar.
Però ep!! no patiu! diumenge la selecció espanyola jugarà la final de la Eurocopa! quina alegria! s'han acabat els problemes! ja no hi haurà més manifestacions en contra dels desnonaments, les retallades s'acabaran i els jugadors de la selecció donaran els diners de la prima a La Marató per la pobresa!! ràpid! a què estem esperant? sortim al carrer a celebrar-ho!! 
Va home va... quina merda d'hipocresia... així no anem enlloc, ningú ens pot prendre seriosament, no ens podem fer escoltar i respectar davant d'Europa si perdem el cul d'aquesta manera amb un torneig que acaba el dia 1, senyors! el dia 2 els jugadors seran més rics i nosaltres seguirem treballant per sobreviure en aquest país que ens ofega, ens maltracta i menysprea dia rere dia! que ningú s'atreveixi a criticar a Rajoy per anar a veure la final. LI ESTEU DEMANANT A CRITS!

Davant d'això, opto per la indiferència, jo ja he alliberat la meva "Furia Roja". Ja en tinc prou d'aquest color.