Els de comunicació Cultural de la Universitat de Girona aconseguim que Planeta Impro ens dediqui una improvisació al primer programa online de Tv3 #Etiquetats
Pàgines
"Sempre és millor escriure per a un mateix i no trobar públic que escriure pel públic i no trobar-se a un mateix..." (Cyril Connolly)
dimecres, 10 d’abril del 2013
dimecres, 3 d’abril del 2013
Descripció d'un personatge
Home de front rugós, nas estarrufat,
ulls petits i tancats, boca torta, orelles d’aquelles que queden ben enganxades
al cap, que no floten per enlloc, pòmuls sortits cap a enfora, celles esponjoses,
cabells cargolats com la lletra lligada, cos rodó i voluminós com les seves
obres.
O bé tot el contrari, també podria
tenir el front llis, el nas estirat, els ulls grans i oberts, i aprofitant que
són oberts, direm que són clars, com el vocabulari i l’estil que el
caracteritzen; la boca recta, les orelles desenganxades del cap, i els pòmuls
tancats cap a endins. Tot depèn de la petita mil·lèsima de segon en què decidim
capturar la seva imatge, una imatge flexible, incapaç per naturalesa de quedar immòbil.
Imagino per tant, que deu ser difícil fotografiar-lo i no pas menys difícil ha
de ser demanar-li que et miri a la cara, fet que podria prendre’s com una
ofensa personal i no ens interessa fer-lo enfadar, tots sabem el geni que gasta.
És un home mogut, hiperactiu, i gros,
quan dic gros vull dir gran, és a dir important, que et crida l’atenció, que no
et deixa indiferent encara que no ho vulgui.
La única cosa que no pot variar d’aquesta
persona són els seus cabells grisosos i recargolats, que no fan més que
inspirar experiència, que no vol dir edat.
M’hagués agradat haver fet aquesta
descripció en clau de conte, per poder explicar-la enlloc de llegir-la, però en
Quim Monzó ja va dir allò de “Els explicaré un conte” a Frankfurt i no he gosat
posar aquestes ratlles al nivell que exigeix Europa en tots els sentits, no fos
cas que la senyora Merkel ens obligués a retallar-les.
dissabte, 5 de gener del 2013
De detectius a malefactors en una nit plena de màgia
S’acosta la nit més màgica de l’any, per molts, la
segona més màgica, perquè la nit de cap d’any, per alguns, també ho és d’alguna
manera, si més no, la nit de cap d’any és capaç de fer pensar que s’havien fet
o dit la meitat de les coses que realment s’havien dit o fet, em direu que això no
és màgia?
Però arriba la de veritat, aquella nit carregada
de llums, d’alegria, d’il·lusió, de regals.
“Gerard, ves a dormir i sobretot, sobretot, no
obris la porta de l’habitació per fer el tafaner, pensa que si veus als reis,
marxaran enfadats i no et deixaran cap regal al menjador” Què curiós oi? Aquella
nit ni se’m passava pel cap la possibilitat de desobeir les ordres de la meva mare. Em deia
que tant ella com el meu pare i germans, també marxaven a dormir i jo m’ho
creia, em deia que ells tampoc obririen les seves respectives portes perquè
correrien la mateixa sort que jo i per tant, també es quedarien sense regals, i
jo m’ho creia, i tots ens ho crèiem. És
sorprenent que la il·lusió de llevar-me i obrir regals al menjador fos superior
a la curiositat de veure els reis passar pel passadís de casa. Si, d’acord, no m’haguessin
deixat cap regal però ostres, els hauria vist! Els hauria vist a casa! Res de
cavalcades! Els hauria vist passar pel passadís, els hauria vist bevent-se la
copa de cava que cada any els hi deixava damunt la tauleta del menjador, hauria
vist els camells a la terrassa bevent aigua amb pa mullat, els hauria vist
descarregant òbviament carbó però també algun regal! L’endemà ho hagués pogut
explicar als meus companys de classe! Però el cert és que la batalla que
aquella nit lliuraven dins meu la il·lusió i la curiositat sempre es decantava
a favor de la il·lusió.
Em costava dormir, no podia tancar els ulls, aguditzava
al màxim el sentit de l’oïda, començava a fer de detectiu volia saber quina veu
tenien, si es queixaven d’algun paquet pel seu pes, provava totes les postures
del món per agafar son, sabia que quan abans m’adormís, abans em llevaria.
Sempre em llevava quan encara era fosc, cap a les set del matí, recordo que em
feia por obrir la porta de l’habitació, pensava que potser encara no havien
passat o encara pitjor, que estaven passant en aquell mateix moment. Així que
tornava a fer de detectiu, a parar l’orella, m’assegurava que no s’escoltés res
de res i llavors, només llavors, obria poc a poc la porta i mirava cap al
menjador. El passadís era molt llarg i al final hi havia la porta que donava
accés al menjador, sempre la teníem oberta però aquella nit no.
Aquella nit la deixàvem tancada i veiem a través
dels vidres glaçats com brillaven les llums de l’arbre de Nadal, recordo que
era una llum preciosa, que dibuixava les parets i mobles del passadís amb els
mateixos colors de l’arbre, m’acostava a la porta sense fer soroll, igual que
un detectiu i provava de mirar a través dels seus vidres, no es veia res,
així que acabava obrint-la poc a poc. El primer que escoltava era el
soroll del motoret de les llums de l’arbre, era un brunzit molt peculiar que només
escoltava per aquestes dates. El cor m’anava a cent, i aleshores ja podia saber
que no hi havia ningú al menjador, que no hi havia cap malefactor, que aquell
era el meu moment, el moment d’estar sol amb tots aquells paquets, començava a
llegir els noms que portaven, apilava els que eren per mi i deixava els altres
com els havia trobat. Un cop apilats, els palpava, els agafava, els sacsejava i
finalment els obria. Gairebé mai ho feia davant dels meus pares perquè com és
lògic, a les set del matí encara dormien, i com és encara més lògic, la meva paciència
tenia un límit i ja s’havia esgotat, no podia esperar més així que gaudia amb
mi mateix d’aquell moment del que fins a les deu aproximadament no gaudiria
juntament amb els meus pares i germans.
Amb el pas dels anys aquella nit es va anar fent
cada vegada més estranya, que no vol dir menys màgica, però si diferent, els
dubtes començaven a aflorar, l’esperit de detectiu es feia més fort, els malefactors
cada vegada deixaven més pistes. Era com si volguessin ser enxampats, com si s’entreguessin
poc a poc al detectiu que portava dins per aquetes dates. Seran de veritat?
Seran els pares? Ho saben els meus germans i no m’ho volen dir? M’ho dirien si
els hi pregunto? Però la pregunta més important me la feia a mi mateix: “Vull
saber la veritat?” Personalment, mai la vaig voler saber, trobo que no hi ha
cosa menys màgica que demanar amb una pregunta que t’extirpin de cop aquell
sentiment. Ja m’estava bé fer de detectiu però és evident que un dia ens hem de
fer grans i s’ha d’acabar el joc. No recordo com va ser el moment en què vaig
descobrir la veritat, la meva mare tampoc, no hi ha manera de recordar-ho
suposo que la memòria és selectiva i no vol recordar aquell primer desengany. Però
tant se val, la qüestió és que vaig acabar sabent la veritat i paral·lelament a
la meva frustració i negació de la realitat, els meus pares agafaven aire.
S’havia acabat l’esforç d’amagar el secret més preuat de tota infància, els
reis mags s’havien entregat al detectiu. Els meus malefactors mags es diuen
Francesc i Rosa i els meus germans i jo en som els seus patges i des de fa
anys, també som còmplices de l’engany més bonic del món.
Tinc dos nebots, la Júlia i l’Eloi i el meu germà
gran, que és patge dels meus pares, ha esdevingut a la vegada el rei mag dels
dos menuts de la família. Quan un germà té un fill i passa a ser pare, es fa
molt estrany, com també es fa estrany que sigui rei mag, que sigui malefactor
en potència i l’encarregat, per tant, de fer feliç i d’il·lusionar com ho van
fer amb ell, als seus fills, un fills que com tothom, algun dia esdevindran
patges i més endavant reis mags. Deixaran de rebre regals per regalar-ne, canviaran
els nervis d’aquestes setmanes per l’estrès, deixaran de fer cartes per
llegir-les, descobriran que Orient és dins del Decathlon o el MediaMarkt,
deixaran de fer de detectius per passar a ser malefactors. Però el que mai
deixaran de banda és la màgia i la il·lusió que acompanya aquestes dates. Passaran
a ser còmplices de la mentida més gran i piadosa de la humanitat però fins
aleshores, jo només tinc una manera de reviure aquella sensació d’infància i és
veient la seva cara d’il·lusió, d’alegria, de felicitat, de sorpresa, d’emoció
que se’ls dibuixa d’una manera tant especial el dia sis de gener, però per
aconseguir-ho tots plegats ens tornem durant un dies, els pitjors malefactors
del món.
dimarts, 4 de desembre del 2012
La màquina del WerTemps
Wert,
quin cognom no? És fàcil i divertit d’escriure... proveu-ho! Les lletres que
conformen el mot són una al costat de l’altra en un teclat d’ordinador. S’escriu
de pressa, gairebé sense que te n’adonis. Sembla una paraula pensada per tal
que la gent pugui escriure-la sense complicacions, per tal que la gent pugui
utilitzar-la sovint.
El
Govern espanyol ho sap i ho va tenir en compte a l’hora de nomenar el ministre
polifacètic d’educació, esports i cultura. Aquest ministre s'ha convertit en la
figura que ha verbalitzat amb més contundència l'ofensiva recentralitzadora del
govern espanyol. La nova llei d'educació n'és un exemple, i les
manifestacions del ministre han contribuït a alimentar aquesta voluntat. Són
diverses les perles que deixarà aquest senyor pels llibres d’història del
futur, són diverses les manifestacions absolutament fora de lloc que ha deixat
anar al congrés dels diputats, com ara:
"Hi ha algunes evidències
que l'auge independentista té a veure amb el model educatiu català". "Nosaltres
volem espanyolitzar els alumnes catalans". "La llei d'educació tirarà
endavant amb consens o sense consens". "El meu objectiu és garantir
que qualsevol nen català pugui estudiar en espanyol".
De
les dues primeres ofensives cavernícoles ja n’he parlat alguna vegada, per
tant, avui em centraré a parlar de les dues últimes... La llei d’educació ja ha
arribat, ha tirat endavant sense cap mena de consens però ha tirat endavant, en
això s’ha de reconèixer que el ministre ha complert la seva paraula. Ara bé,
espero i desitjo que li surti car, molt car. Pel que fa a la segona, jo sóc
català, la infinitat de companys amb els que he compartit classe alguna vegada
també ho són. Tots, del primer a l’últim, hem tingut la sort d’aprendre a
parlar i escriure tant en català com en castellà. Les notes que surten de la
selectivitat a Catalunya referents als exàmens de castellà de la resta de l’estat,
sovint són superiors aquí, que no pas allà. Sempre he dit i defensat que sóc
molt afortunat d’haver nascut a Catalunya i poder dir, per tant, que sóc bilingüe
de naixement! Que puc parlar i escriure amb ambdues llengües, que sóc un privilegiat,
que sóc l’enveja dels meus pares però sobretot dels meus avis a qui se’ls va
prohibir tota mena de manifestació en la seva llengua. Alguna vegada he sentit
nostàlgia d’aquella època, he sentit nostàlgia d’una època que mai vaig
viure... m’hagués agradat veure com era allò, com era la dictadura, com eren
les prohibicions, com era aquella societat. Avui, m’he adonat que poc a poc m’hi
estan traslladant.
Volen
que el català sigui una llengua específica, no s’haurà d’impartir ni tant sols un
mínim d’hores, qualsevol nen obtindrà el títol d’ESO sense necessitat de saber
escriure i parlar en català. Si algú decideix que el seu fill no pugui rebre
educació en català l’estat li proporcionarà una escola privada on això sigui
possible.
No
deixem de fer passos enrere, l’any 1978 vam sortir d’una perillosa transició
que ens va conduir a l’actual teatre democràtic que ara més que mai està
deixant els decorats al descobert, ha llençat el guió i es dedica a improvisar.
Ahir van detenir l’expresident de la confederació espanyola d’organitzacions
empresarials i avui la notícia ha estat la nova llei d’educació, i no podem
oblidar que l’altre dia la noticia era que La Caixa havia recaptat un gran
nombre d’aliments per a tota aquella gent a qui prèviament havia fet fora de
casa seva.
El
dia 25 de novembre aquest avantprojecte de llei d’educació ja estava redactat,
però no s’ha fet públic fins després de les eleccions. El Govern està obligat a
improvisar sobre la marxa, una marxa que va molt més de pressa que les seves
accions. Hem de ser capaços de tornar quan ells arribin... només així hauríem
evitat el dinovè diputat del PP a Catalunya i haver de llegir i escoltar noticies
tant Wertgonyoses com aquestes.
dilluns, 26 de novembre del 2012
87 - 2016
Avui, ens
hem llevat en un país que l’11 de Setembre del 2012, va sortir al carrer per
enfrontar-se a la realitat d’uns homes que des de lluny ens han ofegat
maltractat i menyspreat durant molt de temps. El poble va iniciar aquell dia
un llarg camí cap a l’execució de la voluntat d’aquest país.
Ahir, aquest camí va començar a prendre forma, es va materialitzar si més no, en forma de representants al parlament.
Aquests diputats tenen un repte per davant, un repte que va molt més enllà de quatre miserables anys... tenen un repte de país, tenen una responsabilitat immensa, cal que se sentin pressionats i amenaçats per tots nosaltres. No ens poden decebre, ho tenen prohibit.
En molt poc temps, ens han pres 100.000 milions d'euros en educació, s’ha rescatat a Bancs amb 100.000 milions d'euros de fons públics, la llum ha pujat un 4%, l'aigua un 20% el preu de les matrícules se n’ha anat pels núvols, les universitats públiques han quedat en perill d’extinció, els medicaments a Catalunya ara valen un euro de més per sistema, ens han retallat en sanitat, ens han imposat la llengua castellana com a llengua vehicular de casa nostra, ens han fat pagar autopistes que fa anys que estan pagades, hem seguit mantenint una família reial que caça elefants i es fa forats al peu, hem arribat a una de les taxes d'atur més altes del continent i els joves i els emprenedors del país han hagut de marxar lluny de casa per poder treballar.
A mi, m’és absolutament igual a qui hagi votat cadascú de nosaltres. Jo, de
fet, mai he dit ni diré a qui regalo el meu vot. Tot i així, no podem deixar
que ens enganyin... no només convergència ha advocat aquesta vegada pel
sobiranisme, la seva, és una derrota de partit, no de país!
Altres grups com ERC, ICV i enguanyla
CUP també han defensat el sobiranisme de Catalunya i han
obtingut milers de vots.
Sumant els escons de tots quatre, obtenim un total de 87 escons a favor del dret a l’autodeterminació del nostre poble. Rècord absolut... tant absolut com el 69.56% de catalans que ahir va entendre que tenia a les seves a mans el futur d’aquesta nació.
Ara només falta que els nostres representants també ho entenguin.
Altres grups com ERC, ICV i enguany
Sumant els escons de tots quatre, obtenim un total de 87 escons a favor del dret a l’autodeterminació del nostre poble. Rècord absolut... tant absolut com el 69.56% de catalans que ahir va entendre que tenia a les seves a mans el futur d’aquesta nació.
Ara només falta que els nostres representants també ho entenguin.
divendres, 14 de setembre del 2012
La nostra caverna!
El poble català
ha estat durant molts anys un poble presoner de naixement, encadenat de tal
manera que només podia veure figures, persones i accions manipulades per altres
homes des d’altres indrets. Fins fa ben poc aquestes figures, persones i
accions eren la única referència del poble català vers la realitat, eren el seu
món, la seva veritat. Érem els protagonistes d’un mite platònic. Fins que l’11
de Setembre del 2012 aquest poble es va alliberar, va sortir al carrer, es va
enfrontar a la realitat d’uns homes que des de lluny ens ofeguen maltracten i
menyspreen, el poble va iniciar aquell dia un llarg camí cap a la realitat i la
voluntat d’aquest país i tot i que possiblement estiguem dins d'una gran caverna
que al seu torn està dins d'una altra no hi ha dubte de la necessitat d'aquest
poble lliure d’idear i construir la seva pròpia caverna.
dijous, 28 de juny del 2012
Opto per la indiferència
Ens prenen 100.000 milions d'euros en educació, es rescata a Bankia amb 100.000 milions d'euros de fons públics, la llum pujarà un 4%, l'aigua un 20% el preu de les matrícules se'n va pels núvols, les universitats públiques estan en perill d’extinció, els medicaments a Catalunya ja valen un euro de més per sistema, ens retallen en sanitat, ens imposen la llengua castellana com a llengua vehicular de casa nostra, ens fan pagar autopistes que fa anys que estan pagades, mantenim una família reial que caça elefants i es fa forats al peu, tenim una de les taxes d'atur més altes del continent, els joves i els emprenedors del país marxen lluny de casa per poder treballar.
Però ep!! no patiu! diumenge la selecció espanyola jugarà la final de la Eurocopa! quina alegria! s'han acabat els problemes! ja no hi haurà més manifestacions en contra dels desnonaments, les retallades s'acabaran i els jugadors de la selecció donaran els diners de la prima a La Marató per la pobresa!! ràpid! a què estem esperant? sortim al carrer a celebrar-ho!!
Però ep!! no patiu! diumenge la selecció espanyola jugarà la final de la Eurocopa! quina alegria! s'han acabat els problemes! ja no hi haurà més manifestacions en contra dels desnonaments, les retallades s'acabaran i els jugadors de la selecció donaran els diners de la prima a La Marató per la pobresa!! ràpid! a què estem esperant? sortim al carrer a celebrar-ho!!
Va home va... quina merda d'hipocresia... així no anem enlloc, ningú ens pot prendre seriosament, no ens podem fer escoltar i respectar davant d'Europa si perdem el cul d'aquesta manera amb un torneig que acaba el dia 1, senyors! el dia 2 els jugadors seran més rics i nosaltres seguirem treballant per sobreviure en aquest país que ens ofega, ens maltracta i menysprea dia rere dia! que ningú s'atreveixi a criticar a Rajoy per anar a veure la final. LI ESTEU DEMANANT A CRITS!
Davant d'això, opto per la indiferència, jo ja he alliberat la meva "Furia Roja". Ja en tinc prou d'aquest color.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)






